■ ofendre

Etimologia: del ll. offendĕre ‘topar contra’ 1a font: s. XIV, Llull
    verb
  1. transitiu
    1. Ferir, danyar. Ofendre els ulls una llum massa intensa. Ofendre l’orella un soroll estrident.
    2. especialment i figuradament Lloances que ofenen la seva modèstia.
    1. transitiu especialment Ferir algú en la seva dignitat, ultratjar. Amb les vostres sospites l’heu ofès greument. No era la meva intenció d’ofendre’l.
    2. pronominal Sentir-se ferit en la seva dignitat, molestar-se fortament amb raó o sense. S’ofèn per no res.
    3. ofendre Déu religió Ultratjar-lo pecant.