■ oïdor1
| | oïdora

Partició sil·làbica: o_ï_dor
Etimologia: de oir i -dor1 1a font: c. 1340
  1. adjectiu Dit del qui escolta.
  2. masculí i femení Alumne que, sense ésser matriculat a una classe, hi assisteix.
  3. masculí història
    1. Magistrat revestit d’autoritat per a oir l’exposició de fets judicials, econòmics, etc., i dictaminar sobre ells.
    2. Doctor de les audiències de València i de Mallorca, sota la presidència del lloctinent general.
    3. Ministre de les sales de les audiències creades per Felip V als Països Catalans.
    4. oïdor de comptes Funcionari encarregat d’examinar i d’aprovar els comptes d’una corporació.



    4. Vegeu també:
    oïdor2