■ orant

Etimologia: del ll. orans, -ntis, participi pres. de orare ‘orar’ 1a font: s. XIV
  1. adjectiu Que té l’actitud d’orar.
  2. masculí i femení arqueologia i art
    1. Representació d’una figura humana amb els braços estesos, en actitud de pregària, freqüent en l’art paleocristià.
    2. Efígie d’un difunt agenollada damunt la llosa sepulcral, amb les mans juntes.