■ ponderatiu
| | ponderativa

Partició sil·làbica: pon_de_ra_tiu
Etimologia: formació culta analògica sobre la base del ll. ponderatus, -a, -um, participi de ponderare ‘pesar’ 1a font: s. XIV, Torcimany
    adjectiu
  1. Que pondera o que serveix per a ponderar.
  2. Exagerador. L’adulava amb expressions ponderatives.