■ punyir

Etimologia: del ll. pŭngĕre ‘punxar’ 1a font: s. XIV, Muntaner
    verb
  1. transitiu
    1. Punxar.
    2. figuradament Penetrar colpidorament l’ànim. El punyia el desig, la curiositat. Aquelles paraules li punyien el cor.
    3. Burxar (en una cosa) ficant-hi la mà o un objecte punxegut. De tant punyir el pany amb la clau, el va espatllar.
  2. intransitiu Començar a sortir la barba o els sembrats. A quinze anys ja li començava a punyir la barba. El blat ja puny.
  3. transitiu adoberia Pitjar les peces de sola amb el punyidor, dins el clot, per tal que ocupin poc lloc i es remullin bé pertot.