■ reconciliar

Partició sil·làbica: re_con_ci_li_ar
Etimologia: del ll. reconciliare, íd. 1a font: 1272, CTort.
    verb
  1. transitiu Fer tornar a ésser amics, a estar novament en harmonia, conciliar de nou. Va saber reconciliar en Joan i na Marta. Saber allò el reconciliaria amb el seu antic amic.
  2. transitiu litúrgia
    1. Restituir a l’ús eclesiàstic una església, un cementiri, etc., pel ritu de la reconciliació.
    2. Restituir un clergue suspès a divinis a les seves funcions.
    3. reconciliar amb Déu (o simplement reconciliar) Absoldre un pecador del seu pecat pel sagrament de la penitència.
    4. reconciliar-se amb Déu (o simplement reconciliar-se) Apropar-se als sagraments; confessar-se.
  3. pronominal dret penal Extingir l’acció d’injúria, renovant l’amistat.