■ repugnar

Etimologia: del ll. repugnare, íd. 1a font: s. XIV, Eiximenis
    verb intransitiu
  1. Inspirar una aversió invencible, fer fàstic. És un home que em repugna. Li repugna de fer això. Em repugna d’haver-t’ho de dir jo.
    1. Sentir una aversió invencible de fer una cosa. Ell repugnava d’acceptar-ho.
    2. Ésser incompatibles entre si dues coses o qualitats, oposar-se, estar en contradicció. L’oli repugna de mesclar-se amb l’aigua. La teva proposta repugna al sentit comú.