■ resolutiu | resolutiva

Partició sil·làbica: re_so_lu_tiu
Etimologia: del b. ll. resolutivus, -a, -um, íd. 1a font: 1803, DEst.
    1. adjectiu Que té la virtut de resoldre.
    2. adjectiu i masculí farmàcia, indústria farmacèutica Dit del producte o el procediment destinat a resoldre un dany o una lesió.
  2. adjectiu filosofia i metodologia Relatiu o pertanyent a la resolució; analític. Mètode resolutiu.