■ retentiu
| | retentiva

Partició sil·làbica: re_ten_tiu
Etimologia: del b. ll. retentivus, -a, -um, íd. 1a font: s. XIV, Llull
  1. adjectiu Que té el poder de retenir. El poder retentiu d’un estómac sa.
  2. femení Facultat de recordar, memòria.