■ rogatiu
| | rogativa

Partició sil·làbica: ro_ga_tiu
Etimologia: del b. ll. rogativus, -a, -um, íd., der. de rogare ‘demanar, pregar’
  1. adjectiu Que conté un prec, una pregària.
  2. femení plural litúrgia Súpliques públiques de caràcter penitencial, que hom fa processionalment en temps de calamitat pública o per demanar el bon temps.