■ rònec | rònega

Etimologia: probablement del ll. erroneus, -a, -um ‘erroni; vagabund’, per via semiculta (pronunciat errónegu, amb una g antihiàtica), amb caiguda de e- per fonètica sintàctica (casa (er)rònega) 1a font: s. XIII
    adjectiu
  1. Dit d’una cosa que és sola, pelada, sense acompanyament de res més, broix. S’ha menjat tota la molla, ha deixat la crosta rònega. De taronges, no en tinc sinó una dotzena rònega.
  2. Dit d’una casa abandonada, d’un camp erm, d’un indret o paratge inhospitalari, de mal estar-hi o viure-hi a causa del seu estat d’abandó, ruïnós, malsà, etc. Teniu un celler molt rònec. Quina terra més rònega.