■ ruc2
| | ruca

Etimologia: d’origen incert, probablement de creació afectiva de sentit pejoratiu o despectiu, sorgit d’un crit adreçat a l’animal de creació expressiva 1a font: 1371
  1. masculí zoologia Ase mascle.
  2. adjectiu i masculí i femení figuradament Dit de la persona d’enteniment obtús, no gens intel·ligent. Ésser més ruc que un sabatot.



    3. Vegeu també:
    ruc1