■ sorprendre

Etimologia: del cat. ant. sobreprendre per influx probable del fr. surprendre 1a font: 1803, DEst.
    verb transitiu
    1. Atrapar, agafar, algú arribant de sobte. El vaig sorprendre que espanyava la porta del pis. Van sorprendre l’enemic quan més desprevingut estava. L’han sorprès en flagrant delicte. La mort el sorprengué quan menys l’esperava.
    2. Descobrir una cosa que hom volia amagar. En girar-me bruscament he sorprès la mirada d’intel·ligència que s’han donat.
  2. figuradament Colpir l’ànim d’algú una cosa inesperada, meravellar algú amb quelcom d’inesperat, d’incomprensible. Em sorprèn molt que us en desdigueu, ara. Em sorprèn, en ell, tanta fermesa.