■ sort1

Etimologia: del ll. sors, sŏrtis, íd. 1a font: 1126
    femení
    1. Encadenament de successos considerat com a fortuït en tant que decideix la condició bona o dolenta escaiguda a cada persona. Així ho ha volgut la sort.
    2. Aquesta condició, el bon èxit o el mal èxit escaigut a una cosa. Vaig tenir la sort de trobar-lo.
    3. Atzar al qual hom confia la decisió d’alguna cosa. Qui ha d’ésser el primer de sortir, ens ho farem a la sort. Li ha tocat en sort.
    4. especialment Bona sort. El meu germà és home de sort. No tinc sort.
    5. la sort ja està tirada Frase que es diu quan, en un afer, hom ha fet un pas decisiu, del qual ja no es pot fer enrere.
    6. sort de (o sort que) Fórmula amb què s’introdueix una acció o un fet que impedeix un mal o un perill o que és la solució d’un problema. Sort d’aquella barana; si no, hauríem caigut. Quina por que he passat!: sort que has vingut de seguida.
    7. sort hi ha (o hi havia, o hi haurà, etc.) de (o que) Sort de. Sort hi ha que ets petit i t’hi pots enfilar. Són inconscients del perill, i sort n’hi ha. I què l’estufa? —Molt bé, sort n’hi ha hagut!
  2. Mena. Vellut, domàs i altres sorts de roba.
  3. antigament Capital, conjunt de diners que forma la mota d’un préstec, d’una aportació comercial, etc.
  4. Peça de terra més o menys petita que no forma masia.
  5. història de les religions Cadascun dels objectes (pedres, daus, tauletes escrites, cartes, etc.) usats amb fins endevinatoris o oraculars.



    6. Vegeu també:
    sort2