■ suplicatori
| | suplicatòria

Etimologia: del b. ll. supplicatorius, -a, -um, íd. 1a font: 1839, DLab.
  1. adjectiu Dit de l’escrit en què hom suplica alguna cosa.
  2. masculí dret processal
    1. Prec que adreça un jutge inferior a un de superior o a un tribunal perquè executi diligències que cauen fora del seu territori.
    2. Instància adreçada al parlament per un jutge o tribunal, demanant permís per a procedir contra algun dels parlamentaris.
  3. femení història del dret Comunicació que passava d’un tribunal o d’un jutge a un altre de la mateixa classe o autoritat.