■ suspensiu
| | suspensiva

Partició sil·làbica: sus_pen_siu
Etimologia: del b. ll. suspensivus, -a, -um, íd. 1a font: 1839, DLab.
    adjectiu
  1. Que suspèn, que té en suspens. Un decret suspensiu de les garanties constitucionals.
  2. dret Que té la virtut o la força per a suspendre.