■ teàndric
| | teàndrica

Partició sil·làbica: te_àn_dric
Etimologia: del gr. theandrikós, íd., der. de théandros ‘home-déu’, comp. de theós ‘déu’ i anḗr, andrós ‘home’
    adjectiu
  1. Dit d’un ésser o d’un obrar que és alhora diví i humà.
  2. especialment teologia
    1. Dit de les accions de la vida de Crist, on resplendeix la seva divinitat.
    2. per extensió Dit de l’acció de les institucions de Crist, com l’Església, els sagraments, etc.