■ temptatiu
| | temptativa

Partició sil·làbica: temp_ta_tiu
Etimologia: formació culta analògica sobre la base del ll. temptatus, -a, -um, participi de temptare ‘temptar’
  1. adjectiu Apte a temptar, temptador.
  2. femení
    1. Acció de temptar una cosa. Una temptativa infructuosa.
    2. dret penal Propòsit i començament d’execució d’un delicte que no arriba a realitzar-se per circumstàncies independents de la voluntat del culpable. És anomenada, impròpiament, conat.