■ tenor

Etimologia: del ll. tenor, -ōris ‘curs ininterromput; contingut d’un text; accent, to de la veu’, der. de tenēre ‘tenir’ 1a font: 1325
    masculí [i ant f]
  1. Manera d’ésser, caràcter general, tendència, tarannà, d’una persona, d’un escrit, d’un discurs, etc. Totes tres germanes són d’un mateix tenor. L’ordinació és de la tenor següent.
  2. [usat sobretot en f] dialectal antigament Capacitat, cabuda. He vist un meló de la tenor d’aquest capell.
  3. [usat només en m] música
    1. En el cant gregorià, nota central d’una salmòdia o d’un recitatiu que assumeix la funció de dominant en els diversos modes.
    2. En la polifonia medieval, a partir del segle XII, fragment melòdic procedent primer del cant gregorià i més tard del profà, que hom executava en notes llargues i greus a manera de cantus firmus i sobre el qual es desenvolupava l’organum i el discantus.
    3. Al segle XII, fragment gregorià organitzat segons els modes rítmics que serveixen de base a l’edifici polifònic del motet.
    4. Tipus més agut de veu d’home, que sol comprendre aproximadament del do2 al do4.
    5. per extensió Cantant que té veu de tenor.
    6. per analogia Instrument d’una família que s’aproxima a la tessitura d’un tenor. Flauta tenor. Saxo tenor.