■ terminatiu
| | terminativa

Partició sil·làbica: ter_mi_na_tiu
Etimologia: formació culta analògica sobre la base del ll. terminatus, -a, -um, participi de terminare ‘limitar; acabar’
    adjectiu
  1. Que serveix per a terminar, que dona terme a una cosa.
  2. aspecte terminatiu gramàtica Aspecte que presenta l’acció del verb en el seu moment final, sense al·ludir ni al seu inici ni a la seva duració. Ex.: Ens hi vam trobar.