Es mostren 88939 resultats

carabita

carabita

femení folklore Pedreta magnètica que havia estat en ús a Menorca a causa dels suposats poders màgics de protecció de l’embaràs
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ carablanc
| carablanca

■ carablanc
| carablanca

adjectiu Que té la cara blanca
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ carabrú
| carabruna

■ carabrú
| carabruna

adjectiu Que té bruna la cara
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ carabrut
| carabruta

■ carabrut
| carabruta

adjectiu Que té bruta la cara
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ caracal


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">caracal</title>

Etimologia: del cast. caracal, provinent del turc kara kulak ‘negra orella’
masculí zoologia Mamífer carnívor de la família dels fèlids (Lynx caracal), semblant al linx, de crani petit i d’orelles grosses, rectes i punxegudes acabades en un floc típic.

■ caracal

masculí zoologia Mamífer carnívor de la família dels fèlids Lynx caracal , semblant al linx, de crani petit i d’orelles grosses, rectes i punxegudes acabades en un floc típic
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

caracal·la


<title type="display">caracal·la</title>

Etimologia: del nom de l’emperador romà Marc Aureli Antoní Caracal·la (186-217)
femení indumentària Peça de vestir en forma de brusa, llarga fins als engonals o fins als peus, d’origen celta.

caracal·la

femení indumentària Peça de vestir en forma de brusa, llarga fins als engonals o fins als peus, d’origen celta
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ caracarà


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">caracarà</title>

Etimologia: del cast. caracará, provinent del tupí-guaraní, onomatopeia del cant d’aquest ocell
masculí [plural caracaràs] ornitologia Ocell de rapinya de la família dels falcònids (Polyborus plancus), amb el dors de color castany amb fines ratlles blanques, i amb un plomall erèctil característic.

■ caracarà

masculí plural caracaràs ornitologia Ocell de rapinya de la família dels falcònids Polyborus plancus , amb el dors de color castany amb fines ratlles blanques, i amb un plomall erèctil característic
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

caràcids


<title type="display">caràcids</title>

    masculí ictiologia
  1. plural Família de peixos exòtics de l’ordre dels cipriniformes, entre els quals s’inclou la piranya.
  2. singular Peix de la família dels caràcids.

caràcids

masculí ictiologia plural Família de peixos exòtics de l’ordre dels cipriniformes, entre els quals s’inclou la piranya singular Peix de la família dels caràcids
Gran Diccionari de la llengua catalana

caràcies


<title type="display">caràcies</title>

Partició sil·làbica: ca_rà_ci_es
    femení botànica
  1. plural Única família de les carofícies, que consta essencialment dels gèneres Chara i Nitella.
  2. singular Alga de la família de les caràcies.

caràcies

femení botànica plural Única família de les carofícies, que consta essencialment dels gèneres Chara i Nitella singular Alga de la família de les caràcies
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ caràcter


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">caràcter</title>

Etimologia: del ll. character, -ēris ‘ferro de marcar el bestiar; la mateixa marca; estil’, i aquest, del gr. karaktḗr ‘gravador; marca; tret distintiu’, der. del verb kharáttō ‘marcar, fer una incisió’ 1a font: s. XIV, Llull
    masculí
    1. Signe traçat, imprès o gravat al qual hom dona un significat. Caràcters cuneïformes. Escriure en caràcters aràbics, romans, grecs. Caràcters d’impremta.
    2. Signe màgic, cabalístic, talismà.
    3. bon (o mal) caràcter d’una lletra Dit del dibuix del signe gràfic ben (o mal) traçat.
    4. caràcter tipogràfic arts gràfiques Tipus.
    1. Tret distintiu, qualitat pròpia que distingeix una persona, un organisme, una cosa, d’altres.
    2. Suma d’aquests trets. Els caràcters generals d’una família. El caràcter d’un poble, d’una raça. Aquesta suposició té tots els caràcters de la veritat.
    3. Tret o trets dominants en la fisonomia moral d’una persona. Tenir bon caràcter, mal caràcter. Un caràcter irascible, orgullós.
    4. literatura Personatge creat per un dramaturg, un novel·lista, etc., considerat com a exemple típic d’un tret moral determinat.
    5. psicologia Conjunt de trets individuals adquirits sota la influència de les pressions ambientals i educacionals, expressats en formes peculiars de conducta.
  3. Individualitat, especialment marcada per l’excel·lència, la força o l’originalitat. El Romanticisme fou una època abundant en caràcters. És tot un caràcter. No tenir caràcter.
  4. informàtica Cada un dels signes d’un repertori acceptat per convenció que són clarament reconeguts i que contenen informació, tant si es presenten agrupats (generalment en seqüència) com aïllats.
  5. amb caràcter de locució prepositiva En qualitat de. Anà a Roma amb caràcter d’ambaixador.
  6. caràcter sacramental teologia Efecte que produeixen els sagraments del baptisme, la confirmació i l’orde, definit com un senyal espiritual i inesborrable que s’imprimeix en l’ànima i que no permet de repetir-los en la mateixa persona.

■ caràcter

masculí Signe traçat, imprès o gravat al qual hom dona un significat Caràcters cuneïformes Escriure en caràcters aràbics, romans, grecs Caràcters d’impremta Signe màgic, cabalístic, talismà bon o mal caràcter d’una lletra Dit del dibuix del signe gràfic ben o mal traçat caràcter tipogràfic arts gràfiques Tipus Tret distintiu, qualitat pròpia que distingeix una persona, un organisme, una cosa, d’altres Suma d’aquests trets Els caràcters generals d’una família El caràcter d’un poble, d’una raça Aquesta suposició té tots els caràcters de la veritat Tret o trets dominants en la fisonomia moral d…
Informació complementària
Traducció