Es mostren 88940 resultats

■ cònjuge

■ cònjuge

masculí i femení Persona casada respecte a la seva parella El cònjuge infidel masculí i femení plural Units en matrimoni, casats l’un amb l’altre Pere i Margarida, cònjuges
Informació complementària
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ conjugi

■ conjugi

masculí Vincle matrimonial
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

conjugicida

conjugicida

adjectiu i masculí i femení dret penal Dit del cònjuge que mata l’altre cònjuge
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ conjugicidi

■ conjugicidi

masculí dret Mort d’un dels cònjuges causada per l’altre
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ conjuminable

■ conjuminable

adjectiu Que es pot conjuminar
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ conjuminació

■ conjuminació

femení Acció de conjuminar l’efecte
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ conjuminar


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">conjuminar</title>

Etimologia: del ll. congeminare ‘redoblar’, mot només català
    verb
  1. transitiu Ajustar, posar d’acord (diverses coses, diversos afers, diverses circumstàncies) de manera que vinguin bé per al fi que hom desitja; compondre, combinar. Ha conjuminat un vestit amb dos o tres que en tenia de passats de moda. Conjumina la feina perquè puguis ésser ací a les vuit.
  2. pronominal Tot s’ha conjuminat en favor meu, contra meu.

■ conjuminar

verb transitiu Ajustar, posar d’acord diverses coses, diversos afers, diverses circumstàncies de manera que vinguin bé per al fi que hom desitja compondre, combinar Ha conjuminat un vestit amb dos o tres que en tenia de passats de moda Conjumina la feina perquè puguis ésser ací a les vuit pronominal Tot s’ha conjuminat en favor meu, contra meu
Informació complementària
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ conjunció


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">conjunció</title>

Partició sil·làbica: con_jun_ci_ó
Etimologia: del ll. conjunctio, -ōnis, íd. 1a font: 1575, DPou.
    femení
    1. Acció d’ajuntar-se o de conjunyir-se;
    2. l’efecte.
  2. especialment
    1. Unió carnal.
    2. Conjugi.
    1. Allò que serveix per a conjunyir o ajuntar.
    2. [abreviatura conj.] gramàtica Categoria gramatical amb funció relacionant.
    3. lògica Connectiva binària que en la lògica simbòlica és representada per un punt.
  4. astronomia Posició relativa de dos astres que tenen la mateixa ascensió recta.
  5. dret civil Adjunció.

■ conjunció

femení Acció d’ajuntar-se o de conjunyir-se l’efecte especialment Unió carnal Conjugi Allò que serveix per a conjunyir o ajuntar abreviatura conj gramàtica Categoria gramatical amb funció relacionant lògica Connectiva binària que en la lògica simbòlica és representada per un punt astronomia Posició relativa de dos astres que tenen la mateixa ascensió recta dret civil Adjunció
Informació complementària
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ conjunt
| conjunta


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">conjunt</title>

Etimologia: del ll. conjunctus, -a, -um, íd. 1a font: 1696, DLac.
  1. adjectiu
    1. Unit amb un altre. Una cosa conjunta amb una altra.
    2. usat absolutament Emprendre una acció conjunta.
    3. heràldica Dit de la peça o la figura que té alguna extremitat unida a una altra.
    4. música Dit dels graus de l’escala que se succeeixen immediatament.
    5. música Dit del moviment melòdic en el qual hom progressa per graus conjunts.
    6. llegat conjunt dret Llegat indivís.
  2. masculí Reunió de persones o de coses que formen un tot les unes amb les altres. El conjunt de l’obra és bo. Tenir una visió de conjunt. En conjunt m’agrada. Avui porta un conjunt esportiu.
  3. masculí Reunió de coses que hom fa alhora. Moviments de conjunt d’un exèrcit, d’una esquadra.
  4. masculí matemàtiques Reunió d’objectes ben definits en la intuïció o en el pensament, considerada com una totalitat.
  5. música
    1. masculí Grup de músics o de cantors que executen simultàniament una composició musical.
    2. música de conjunt Música de cambra.

■ conjunt
| conjunta

adjectiu Unit amb un altre Una cosa conjunta amb una altra usat absolutament Emprendre una acció conjunta heràldica Dit de la peça o la figura que té alguna extremitat unida a una altra música Dit dels graus de l’escala que se succeeixen immediatament música Dit del moviment melòdic en el qual hom progressa per graus conjunts llegat conjunt dret Llegat indivís masculí Reunió de persones o de coses que formen un tot les unes amb les altres El conjunt de l’obra és bo Tenir una visió de conjunt En conjunt m’agrada Avui porta un conjunt esportiu masculí Reunió de coses que hom fa alhora Moviments…
Informació complementària
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ conjuntament

■ conjuntament

adverbi D’una manera conjunta Actuar conjuntament
Informació complementària
Traducció