Diccionari - GDLC | diccionari.cat

Es mostren 88951 resultats

■ defalcació

<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">defalcació</title>

Partició sil·làbica: de_fal_ca_ci_ó
Etimologia: de defalcar 1a font: 1418

femení

Acció de defalcar;
l’efecte.

■ defalcar

<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">defalcar</title>

Etimologia: probablement de l’it. defalcare, der. de l’ant. falcare, del longobard falkan, ant. alt alem. falgan ‘despullar, rebaixar’ 1a font: 1341

verb transitiu Deduir, rebaixar.

■ defallença

<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">defallença</title>

Etimologia: de defallir

femení Defalliment.

■ defallent

<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">defallent</title>

Etimologia: de defallir 1a font: 1839, DLab.

adjectiu Que defalleix.

■ defalliment

<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">defalliment</title>

Etimologia: de defallir 1a font: s. XIV, Llull

masculí El fet de perdre les forces físiques o morals.

■ defalliment

masculí El fet de perdre les forces físiques o morals

■ defallior

<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">defallior</title>

Partició sil·làbica: de_fa_lli_or
Etimologia: de defallir

femení Debilitat que dona la gana, mal de cor.

■ defallior

femení Debilitat que dona la gana, mal de cor

■ defallir

<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">defallir</title>

Etimologia: de fallir 1a font: 1272, CTort.

verb

intransitiu

Perdre el coratge o ànim, caure en feblesa. Animem-lo perquè no defalleixi en l’empresa.
antigament Fallir.

■ defallir

verb intransitiu Perdre el coratge o ànim, caure en feblesa Animem-lo perquè no defalleixi en l’empresa antigament Fallir

■ defalt

<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">defalt</title>

Etimologia: del ll. vg. *defallĭtus, -a, -um, der. de fallĕre ‘enganyar’ (supí falsum) 1a font: s. XV, Ausiàs

masculí Falta, defecte.

■ defecació

<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">defecació</title>

Partició sil·làbica: de_fe_ca_ci_ó
Etimologia: del ll. defaecatio, -ōnis, íd. 1a font: 1868, DLCo.

femení

1. Operació de defecar un líquid.
2. defecació del most viticultura, indústries vinícoles Operació per mitjà de la qual hom separa els grans, les pells i les impureses del most per sedimentació abans que aquest fermenti.
fisiologia Expulsió de la femta per l’anus.

femení Operació de defecar un líquid defecació del most viticultura, indústries vinícoles Operació per mitjà de la qual hom separa els grans, les pells i les impureses del most per sedimentació abans que aquest fermenti fisiologia Expulsió de la femta per l’anus

■ defecar

<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">defecar</title>

Etimologia: del ll. defaecare, íd. 1a font: 1868, DLCo.

verb

transitiu Clarificar (un líquid), purificar-lo, llevant-li les impureses que l’enterboleixen.
intransitiu Expel·lir els excrements.

■ defecar

verb transitiu Clarificar un líquid, purificar-lo, llevant-li les impureses que l’enterboleixen intransitiu Expellir els excrements

Enciclopèdia

Cronologia

Estadístiques

Obres temàtiques

Temàtica general

Antropologia i societat

Art

Economia

Educació

Geografia

Història i política

Llengua

Medicina

Natura i ecologia

■ defalcació

■ defalcar

■ defallença

■ defallent

■ defalliment

■ defallior

■ defallir

■ defalt

■ defecació

■ defecar

Subscriu-te als butlletins del Grup Enciclopèdia

Subscriu-te als butlletins
del Grup Enciclopèdia