Es mostren 88940 resultats

FB

FB

símbol cronologia febrer 1
Gran Diccionari de la llengua catalana

fc.

fc.

abreviatura ferrocarrils ferrocarril
Gran Diccionari de la llengua catalana

fca.

fca.

abreviatura dret civil finca
Gran Diccionari de la llengua catalana

fcem

fcem

símbol electrotècnia força contraelectromotriu
Gran Diccionari de la llengua catalana

Fe

Fe

símbol química inorgànica i metallúrgia ferro 1 1
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ fe1


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">fe</title><lbl type="homograph">1</lbl>

Etimologia: del ll. fĭdes, íd., amb evolució mig frenada per influx eclesiàstic 1a font: s. XII, Hom.
    [plural fes] femení
  1. religió i filosofia Adhesió personal a Déu, a una religió, a una realitat o un ideal que hom pren com a sentit darrer de la pròpia existència, etc.
  2. Convenciment íntim, sense necessitat de basar-se en la raó o l’experiència, que algú és honrat, és capaç o diu la veritat, que alguna cosa és eficaç, és veritable o es realitzarà. Jo tinc fe en ell. Tenia molta fe en aquell metge. Una persona digna de fe. Presta fe a tothom. Té fe en les plantes remeieres. No prestar fe als rumors. Tenir fe en el triomf de la justícia.
    1. Paraula que hom dona, prometença que hom fa, de complir alguna cosa. Guardar la fe donada. Mancar a la fe jurada.
    2. Adhesió a algú o perseverança a no mancar-li per una obligació que hom té envers ell; fidelitat. El vassall devia fe al seu senyor. Guardar la fe conjugal.
    3. Honorabilitat en virtut de la qual hom és mereixedor de confiança, de crèdit. Ho jura per sa fe. Us ho prometo a fe de rei.
    4. Seguretat, garantia, que hom dona de la certesa o l’autenticitat d’alguna cosa.
    5. a fe (o a fe de Déu [o de cristià, o de món, etc.], o a bona fe, o per ma fe, etc.) Fórmules de jurament o d’afirmació rotunda i emfàtica. A fe que és veritat!
    6. donar fe locució verbal dret Exercitar la fe pública.
    7. donar fe locució verbal dret Certificar.
    8. donar fe locució verbal dret Assegurar una cosa que hom ha vist.
    9. fe de baptisme dret canònic Certificació de baptisme.
    10. fe de vida dret Certificat expedit per l’autoritat competent que acredita l’existència d’una persona.
    11. fe pública dret Autoritat legítima atribuïda a notaris, agents de canvi i borsa, cònsols, secretaris de jutjats i de tribunals i altres funcionaris perquè els documents que autoritzen en deguda forma siguin considerats com a autèntics i llur contingut sigui tingut per veritable, mentre no es faci prova en contrari.
    12. fer fe locució verbal Ésser suficients, per ells mateixos, una declaració o un escrit, perquè hom cregui allò que afirmen.
    13. fer fe locució verbal Servir de prova.
  4. heràldica Moble que representa dues mans en faixa que s’encaixen.
    1. història de les religions Cos de doctrina, conjunt de dogmes o de veritats fonamentals, d’una religió o d’una confessió. Fe budista, fe cristiana, fe protestant.
    2. per extensió Qualsevol concepció del món, preferentment de caire filosòfic, tot i que no reconegui cap dimensió religiosa. La fe marxista.
    3. de fe catolicisme Expressió emprada per a designar els continguts de la revelació que el cristià ha de creure.
    1. bona fe Bona intenció. Anar de bona fe.
    2. bona fe dret civil Convicció que una persona té que fa o posseeix una cosa amb dret legítim.
    3. mala fe Mala intenció.
    4. mala fe dret civil Malícia amb la qual hom fa, posseeix o deté alguna cosa.
  7. banda de la fe història Durant el Trienni Constitucional, nom que hom donà a cadascuna de les partides absolutistes.



    8. Vegeu també:
    fe2

■ fe1

plural fes femení religió i filosofia Adhesió personal a Déu, a una religió, a una realitat o un ideal que hom pren com a sentit darrer de la pròpia existència, etc Convenciment íntim, sense necessitat de basar-se en la raó o l’experiència, que algú és honrat, és capaç o diu la veritat, que alguna cosa és eficaç, és veritable o es realitzarà Jo tinc fe en ell Tenia molta fe en aquell metge Una persona digna de fe Presta fe a tothom Té fe en les plantes remeieres No prestar fe als rumors Tenir fe en el triomf de la justícia Paraula que hom dona, prometença que hom fa, de complir alguna cosa…
Informació complementària
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ fe2

■ fe2

masculí botànica Fenc Vegeu també fe 1
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

feaci
| feàcia


<title type="display">feaci</title>

Partició sil·làbica: fe_a_ci
  1. adjectiu Relatiu o pertanyent als feacis.
  2. masculí i femení mitologia i literatura Individu d’un poble mític que, establert a Esquèria (identificable amb l’actual Corfú), hi acollí Ulisses.

feaci
| feàcia

adjectiu Relatiu o pertanyent als feacis masculí i femení mitologia i literatura Individu d’un poble mític que, establert a Esquèria identificable amb l’actual Corfú, hi acollí Ulisses
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ feble


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">feble</title>

Etimologia: del ll. flēbĭlis, amb dissimilació de la primera l 1a font: s. XIV, Llull
  1. adjectiu
    1. Deficient en força, en vigor o en intensitat, mancat d’aquestes qualitats. Tenir la vista, les cames, febles. Un cavall feble. Un corrent elèctric feble. Una remor feble.
    2. per extensió Una memòria feble. El malalt ha experimentat una feble millora. Tenir, un estat, l’economia feble.
    3. forma feble fonètica, fonologia Forma verbal que té la seva tonicitat en la desinència.
    4. posició feble fonètica, fonologia Posició ocupada per un so que no ofereix gaire capacitat de resistència i que fàcilment pot experimentar alteracions o que no s’acorda amb l’estructura fonològica de la llengua.
    5. pronom feble gramàtica Pronom inaccentuat, que sol anar immediatament al davant o al darrere del verb.
    6. síl·laba feble fonètica, fonologia Síl·laba que presenta una intensitat articulatòria poc forta.
    7. vocal feble fonètica, fonologia Dit de les semivocals (i i u) que, com a tals, mai no poden ésser unitats tòniques (caire, faula).
  2. adjectiu i masculí
    1. Dit de la persona mancada de força, d’energia, de vigor. La malaltia l’ha deixat molt feble. Els febles no poden resistir gaire l’esforç físic.
    2. figuradament Mancat d’energia moral, de decisió, etc., que cedeix fàcilment a la voluntat o al caprici dels altres, a les temptacions, etc. Ésser feble amb algú, envers algú. Voluntat, caràcter, feble. La carn és feble. Prendre la defensa del feble.
    1. adjectiu Que té escassa capacitat d’exercir una força, de fer resistència, etc. Un suport feble. Una nació feble.
    2. adjectiu figuradament Uns arguments molt febles. Una crítica feble. Un parer feble.
    3. masculí per extensió Costat o punt feble. El feble del teu discurs són les conclusions.
    4. el costat (o el punt) feble adjectiu Allò per què o en què algú o alguna cosa falla, és vulnerable, defectuosa, etc. La nansa és el punt feble de les gerres. Bé que sembla impossible, també té el seu costat feble.

■ feble

adjectiu Deficient en força, en vigor o en intensitat, mancat d’aquestes qualitats Tenir la vista, les cames, febles Un cavall feble Un corrent elèctric feble Una remor feble per extensió Una memòria feble El malalt ha experimentat una feble millora Tenir, un estat, l’economia feble forma feble fonètica, fonologia Forma verbal que té la seva tonicitat en la desinència posició feble fonètica, fonologia Posició ocupada per un so que no ofereix gaire capacitat de resistència i que fàcilment pot experimentar alteracions o que no s’acorda amb l’estructura fonològica de la llengua pronom feble…
Informació complementària
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ feblement

■ feblement

adverbi D’una manera feble, amb feblesa
Traducció