Es mostren 88951 resultats

■ rubricador
| rubricadora

■ rubricador
| rubricadora

masculí i femení Persona que rubrica especialment Amanuense que escrivia les rúbriques o títols en els manuscrits
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ rubricar


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">rubricar</title>

Etimologia: de rúbrica 1a font: s. XV
    verb transitiu
  1. antigament Escriure en vermell els títols o les rúbriques de les obres manuscrites o impreses.
  2. Posar la rúbrica en la signatura d’un document o escrit. Rubricar un conveni, un acord.
  3. figuradament Subscriure (una cosa) o donar-ne fe. Nosaltres rubriquem el que ha dit el nostre company.

■ rubricar

verb transitiu antigament Escriure en vermell els títols o les rúbriques de les obres manuscrites o impreses Posar la rúbrica en la signatura d’un document o escrit Rubricar un conveni, un acord figuradament Subscriure una cosa o donar-ne fe Nosaltres rubriquem el que ha dit el nostre company
Informació complementària
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

rubricisme

rubricisme

masculí Qualitat o condició de rubricista
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ rubricista

■ rubricista

masculí i femení Persona que té un bon coneixement de les rúbriques dels ritus litúrgics Persona que mostra una preocupació escrupolosa per l’acompliment exacte dels ritus
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ ruc1

■ ruc1

masculí ictiologia Gobi, especialment el Gobius auratus Vegeu també ruc 2
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ ruc2
| ruca

■ ruc2
| ruca

masculí zoologia Ase mascle adjectiu i masculí i femení figuradament Dit de la persona d’enteniment obtús, no gens intelligent Ésser més ruc que un sabatot Vegeu també ruc 1
Informació complementària
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ ruca1

■ ruca1

femení zoologia Somera Vegeu també ruca 2
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ ruca2


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">ruca</title><lbl type="homograph">2</lbl>

Etimologia: del ll. cient. eruca
    femení
  1. botànica Planta herbàcia anual de la família de les crucíferes (Eruca sativa), de fulles lirades o pinnatífides, flors blanquinoses o groguenques i fruits en síliqua, amb un bec ensiforme.
  2. plural col·loquialment
    1. Pèls curts que neixen al clatell.
    2. tenir (o criar) ruques al clatell figuradament Tenir llana al clatell.
    3. treure les ruques del clatell (a algú) figuradament Treure la llana del clatell.



    3. Vegeu també:
    ruca1

■ ruca2

femení botànica Planta herbàcia anual de la família de les crucíferes Eruca sativa , de fulles lirades o pinnatífides, flors blanquinoses o groguenques i fruits en síliqua, amb un bec ensiforme plural colloquialment Pèls curts que neixen al clatell tenir o criar ruques al clatell figuradament Tenir llana al clatell treure les ruques del clatell a algú figuradament Treure la llana del clatell Vegeu també ruca 1
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ rucada

■ rucada

femení Bestiesa, niciesa
Informació complementària
Traducció
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ rucó

■ rucó

masculí dialectal Racó fer rucó Berenar Fer el trago
Traducció