■ argüir

Partició sil·làbica: ar_gü_ir
Etimologia: del ll. arguĕre, íd. 1a font: s. XIV, Llull
    verb
  1. intransitiu Donar raons a favor o en contra d’una opinió, d’una proposició, d’una mesura; raonar, discutir. Després de meditar-ho bé, hi van argüir a favor.
  2. transitiu Deduir raonadament. Argüir una veritat d’una altra.
  3. transitiu Ésser indici (d’alguna cosa). Aquestes concessions argüeixen la feblesa dels directors.