■ atuir

Partició sil·làbica: a_tu_ir
Etimologia: d’origen incert, probablement d’un ant. *atoir o *atoar, i aquest, reducció de atovar, var. de atalbar ‘estabornir, atabalar’, der. de l’àr. at-talb ‘pèrdua, ruïna’ 1a font: 1803, DEst.
    verb transitiu
  1. Deixar com mort. Feia por, perquè van atuir el lladregot a cops de roc, però quan va arribar el metge ja caminava.
  2. figuradament Aquella calamitat el deixà atuït.