■ declinació

Partició sil·làbica: de_cli_na_ci_ó
Etimologia: del ll. declinatio, -ōnis, íd. 1a font: 1670, DTo.
    femení
  1. Refús.
    1. Acció de baixar després d’haver atès el punt culminant.
    2. patologia Període de disminució d’una malaltia o d’algun dels seus símptomes.
    1. Acció de separar-se o de desviar-se d’una direcció determinada.
    2. topografia Angle que forma un pla vertical o una alineació amb el meridià.
    3. declinació d’un astre astronomia Distància angular d’un astre a l’equador celeste mesurada per un arc del cercle màxim que passa per l’astre i que és perpendicular al cercle equatorial.
    4. declinació magnètica geofísica Angle que forma la direcció del nord magnètic i la del nord geogràfic, és a dir, el que forma el pla vertical que conté la direcció de la brúixola i el pla meridià del punt de situació.
  4. gramàtica
    1. Flexió nominal d’una llengua.
    2. Paradigma al qual pertany un mot segons la manera com es declina. “Musa” és un mot de la primera declinació llatina.