■ distingir

Etimologia: del ll. distinguĕre, íd., der. d’un primitiu stinguĕre ‘apagar’ 1a font: s. XIV, Llull
    verb
    1. transitiu Fer que una persona o una cosa es diferenciï d’una altra o d’unes altres, que no s’hi confongui. Aquestes ovelles, les distingirem de les altres fent-los una marca a l’esquena. La raó distingeix l’home de les bèsties.
    2. pronominal Aquestes dues espècies es distingeixen principalment pel color.
    1. transitiu Elevar per damunt del comú. El talent que el distingeix.
    2. transitiu Fer particular estimació d’una persona amb prelació a unes altres, donar-li preferència. El príncep el distingia molt. Li agraeixo la invitació amb què m’ha distingit.
    3. pronominal Distingir-se pel seu talent, per les seves virtuts. El seu estil es distingeix per l’elegància.
  3. transitiu
    1. Reconèixer (una persona o cosa) entre altres o d’una altra per algun senyal o alguna característica. No distingeix la tela del cotó.
    2. Considerar com a distint. Segons ell, cal distingir l’asimetria de la dissimetria.
    3. Separar en classes o categories atenent a unes determinades propietats o característiques. Distingir els fonemes d’una llengua en vocals i consonants. Distingir els colors en freds i càlids.
  4. transitiu Percebre clarament. Distingir una llum a distància.