■ escopir

Etimologia: probablement d’un ll. *exconspŭĕre, der. del ll. conspŭĕre ‘embrutar d’escopinades’, i aquest, del ll. spuĕre ‘escopir’ 1a font: s. XII, Hom.
    verb
    1. intransitiu Llançar saliva de la boca. No escopiu a terra. Es passa el dia estossegant i escopint.
    2. escopir a la cara de (o a) (algú) Manifestar a algú un gran menyspreu.
    3. escopir al cel Dirigir injúries a algú, fer males accions, etc., que es tornen contra qui les profereix o les fa i el perjudiquen.
  2. transitiu
    1. Llançar de la boca una cosa que no sigui saliva. Escopir sang. Escup el xarop perquè el troba amarg.
    2. Els canons escopien metralla. Escopir insults, injúries.
    3. figuradament Llançar alguna cosa, la mar, a la platja. La mar escopí les restes del naufragi.
  3. transitiu Repel·lir, no deixar passar una cosa a l’interior. Aquesta fusta escup la pintura. Posa un llistó davant l’escletxa perquè escupi l’aigua quan plou.