■ infàmia

Partició sil·làbica: in_fà_mi_a
Etimologia: del ll. infamia, íd. 1a font: s. XIV, Llull
    femení
  1. Blasme públic per quelcom de deshonorant. Els traïdors mereixen infàmia. Caure en infàmia.
    1. Acte que mereix la infàmia, grossa maldat, vilesa. Ha comès una gran infàmia.
    2. La infàmia de la seva acció.