■ predicació

Partició sil·làbica: pre_di_ca_ci_ó
Etimologia: del ll. praedicatio, -ōnis, íd. 1a font: s. XII, Hom.
    femení
  1. Acció de predicar.
  2. cristianisme Anunci públic de la paraula de Déu, fet en forma de discurs pels ministres autoritzats, per tal de moure els oients a rebre d’una manera conscient i lliure el missatge de la salvació i construir i edificar l’Església.
  3. gramàtica
    1. Assignació d’una propietat o una activitat a un subjecte.
    2. Relació que s’estableix entre un subjecte i un predicat per mitjà d’un enunciat.