■ ranc | ranca

Homòfon: rang
Etimologia: del germ. wrankjan ‘torçar’, i potser més exactament del gòtic *wranks ‘tort’ 1a font: c. 1270
    adjectiu
  1. Dit d’una cama o pota esguerrada, que es mou defectuosament. Tenia una cama ranca: per això coixejava.
  2. Rancallós. Un ase ranc. Caminar ranc.