■ sentenciar

Partició sil·làbica: sen_ten_ci_ar
Etimologia: del b. ll. sententiare, íd. 1a font: s. XIV, Eiximenis
    verb transitiu
    1. Dictar una sentència, declarar per sentència. El rei va sentenciar que no n’eren dignes.
    2. usat absolutament Han sentenciat a favor d’ell.
  2. dret Prescriure el càstig; condemnar. Fou sentenciat a mort.