■ trabucar

Etimologia: der. de buc ‘recipient’ amb el prefix tra-, que indica ‘capgirar’ 1a font: s. XIV, Muntaner
    verb
  1. transitiu
    1. Capgirar o tombar un receptacle de manera que se’n buidi el contingut. Aquestes vagonetes es descarreguen trabucant-les. Vaig trabucar el tinter i es va vessar tota la tinta.
    2. Fer caure la balança el pes d’un objecte posat en un dels seus dos plats. No va vigilar en posar els pesos i va trabucar la balança.
  2. figuradament
    1. transitiu Parlant, dir equivocadament unes paraules o lletres per altres. El nen aprèn a parlar i trabuca les paraules.
    2. pronominal Equivocar-se en parlar, dient unes paraules o lletres per altres. Quan està nerviosa es trabuca i no se l’entén.
  3. transitiu història Combatre amb trabucs o amb altres ginys de llançar pedres.