Es mostren 2 resultats

■ -valent

■ -valent

Forma sufixada del mot llatí valens, -ntis ‘que té força’, que indica la valència d’un element o d’un radical químics Ex univalent, monovalent, bivalent
Gran Diccionari de la llengua catalana

■ valent
| valenta


<ptr type="DIEC_2nd_ed"/>
<title type="display">valent</title>

Homòfon: belend
Etimologia: del ll. valens, -ntis, participi pres. de valēre ‘ser vigorós, potent; tenir valor’ 1a font: s. XIV, Llull
    1. adjectiu i masculí i femení Que té coratge a emprendre grans afers, a afrontar els perills sense por. No és prou valent per a atrevir-s’hi. Els valents també cauen.
    2. adjectiu per extensió Una actitud valenta.
  2. adjectiu [anteposat al substantiu] Gran. És un valent pocavergonya. He tingut un valent disgust.
  3. adjectiu Que es val. L’avi encara va força valent.
  4. a la valenta adjectiu i locució adverbial Amb gran voluntat i esforç. Prendre-s’ho a la valenta.
  5. de valent adjectiu i locució adverbial Molt. Ploure de valent. Estudiar de valent.

■ valent
| valenta

adjectiu i masculí i femení Que té coratge a emprendre grans afers, a afrontar els perills sense por No és prou valent per a atrevir-s’hi Els valents també cauen adjectiu per extensió Una actitud valenta adjectiu anteposat al substantiu Gran És un valent pocavergonya He tingut un valent disgust adjectiu Que es val L’avi encara va força valent a la valenta adjectiu i locució adverbial Amb gran voluntat i esforç Prendre-s’ho a la valenta de valent adjectiu i locució adverbial Molt Ploure de valent Estudiar de …
Informació complementària
Traducció