Pronúncia: aʀaʃe
-
verb transitiu
- [les broussailles, les arbres] arrencar, arrancar, arrabassar.
- [détacher] arrencar, arrancar. Arracher un clou, un poil, arrencar un clau, un pèl.
- [emporter] arrencar, arrancar, arrabassar. La machine lui arracha un bras, la màquina li arrencà un braç. Arracher un enfant à sa mère, arrencar un infant de sa mare.
- [prendre] arrabassar.
-
figuradament [soustraire]
arrencar, treure.
Arracher de la misère, arrencar algú de la misèria .
- literàriament [extirper] arrencar, arrancar, treure. Il faut lui arracher l’idée de la mort, li hem d’arrencar la idea de la mort.
- [obtenir] arrencar, arrancar. Arracher de l’argent, une promesse, arrencar diners, una promesa.
- arracher l’âme (ou la vie) à qqn literàriament arrencar l’ànima (o la vida) a algú.
- arracher l’âme (ou le cœur) à qqn figuradament destrossar l’ànima (o el cor).
- arracher qqn à [une situation] treure algú d’una situació. On l’a arraché au sommeil, el vam treure del (li vam trencar el) son. verb pronominal
- arrencar-se, arrancar-se. S’arracher un poil, arrencar-se un pèl.
- [se disputer] disputar-se, treure’s de les mans. On s’arrachait les prix, es disputaven els premis.
- disputar-se. Il est très compétent, on se l’arrache, és molt competent; tothom se’l disputa (el vol).
-
[se détacher]
desfer-se, deslligar-se, desprendre’s, alliberar-se, deslliurar-se, sostreure’s.
Elle s’arracha de ses bras, es va desfer dels seus braços .
• familiarment partir, marxar. Viens, on s’arrache, vine, que marxem. - fer un esforç important.
- s’arracher les yeux figuradament estirar-se els cabells.
© Carles Castellanos i Llorenç, Rafael Castellanos i Llorenç