claquer

Pronúncia: klake
    verb intransitiu
  1. esclafir, petar, espetegar. Le drapeau claquait au vent, la bandera esclafia (o espetegava) al vent. Faire claquer ses doigts, sa langue, fer petar els dits, la llengua. La porte a claqué, la porta ha petat.
  2. picar. Faire claquer ses talons, picar de talons (o talonejar).
  3. aplaudir, picar de mans.
  4. familiarment petar-se pron, rebentar-se pron [un objecte].
    1. fer un pet, petar [fracassar un afer].
    2. familiarment petar [morir].
    3. gastar [diners].
    4. claquer du bec tenir cassussa (o fam, o estar en boca).
    5. verb transitiu
  5. familiarment clavar un bolet, bufetejar, galtejar. Qu’il arrête ou je le claque, que pari o el bufetejo.
  6. fer petar. Partir en claquant la porte, anar-se’n fent petar la porta (o anar-se’n amb un cop de porta).
  7. familiarment rebentar-se pron, polir-se pron, liquidar [una fortuna]. Elle a claqué son héritage, s’ha polit l’herència .
    • esllomar, rebentar [fatigar]. Elle avait l’air claqué, se la veia (o semblava) rebentada.
  8. claquer la porte donar (o clavar) un cop de porta.
    9. verb pronominal
  9. familiarment cascar-se. Se claquer un muscle, cascar-se un múscul.



© Carles Castellanos i Llorenç, Rafael Castellanos i Llorenç