Pronúncia: kɔ̃vniʀ
-
verb transitiu indirecte
- [à] [être convenable] convenir. Ce remède ne me convient pas, aquest remei no em convé. Il convient qu’on y aille, convé que hi anem.
-
convenir de
reconèixer.
Ils avaient convenu de leurs erreurs, havien reconegut els seus errors.
Tu dois en convenir, ho has de reconèixer .
• convenir (o decidir). Ils ont convenu d’un prix, han convingut un preu. Elles ont convenu de payer, han decidit de pagar. - convenir que convenir (o decidir, o acordar) que. Je conviens qu’il a raison, convinc (o estic d’acord) que té raó. Il a été convenu qu’il partirait, s’ha decidit que ell partiria.
- comme convenu com ha estat (o com havíem) acordat.
- comme il convient com cal. verb pronominal
- avenir-se, coincidir intr, escaure’s, adir-se. Ils ne se conviennent pas, no s’avenen.
© Carles Castellanos i Llorenç, Rafael Castellanos i Llorenç