Pronúncia: diɲ
-
adjectiu
- digne -a. Marie est digne d’admiration, la Maria és digna d’admiració. L’assassin est digne de châtiment, l’assassí és digne de càstig. C’est un objet digne d’intérêt, és un objecte digne d’interès. Elle a un air très digne, té un posat molt digne.
- c’est le digne fils de son père de tal pare tal fill.
- digne de foi digne de fe (o de crèdit, o fidedigne -a).
- être digne que literàriament merèixer. Je ne suis pas digne que tu m’adresses la parole, no mereixo que m’adrecis la paraula.
- ne pas être digne de dénouer les cordons des souliers de qqn figuradament no ésser digne de descordar els cordons de les sabates d’agú (o no arribar a la sola de la sabata d’algú fam).
© Carles Castellanos i Llorenç, Rafael Castellanos i Llorenç