outrage

Pronúncia: utʀaʒ
    masculí
  1. pròpiament dret ultratge, afront, injúria f. Il voulait venger un outrage, volia venjar un ultratge. C’était un outrage qu’il fallait laver, era un ultratge (un afront) que s’havia de rentar.
  2. figuradament [dommage] ultratge, dany, estrall, injúria f. L’édifice n’avait pas résisté aux outrages du temps, l’edifici no havia resistit els ultratges (els estralls, els danys, les injúries) del temps .
    • [violation] ultratge. C’est un outrage à la raison, és un ultratge a la raó.
  3. derniers outrages antigament i irònicament dret violació f sing.
  4. faire outrage à ultratjar (o fer ultratge a, o afrontar, o injuriar). Elle avait fait outrage à la mémoire de ses ancêtres, li havia ultratjat la memòria dels avantpassats .
    • faire subir les derniers outrages à qqn violar.
  5. outrage à magistrat dret ultratge a un magistrat.
    1. outrage aux bonnes mœurs ultratge als bons costums.
    2. outrage public à la pudeur ultratge públic al pudor.



© Carles Castellanos i Llorenç, Rafael Castellanos i Llorenç