paniquer

Pronúncia: panike
    verb transitiu
  1. antigament espantar, espaordir, esparverar, sembrar el pànic entre. Ses paroles avaient paniqué tout le monde, les seves paraules havien espaordit (o sembrat el pànic entre) tothom.
    2. verb intransitiu
  2. espantar-se pron, espaordir-se pron, esparverar-se pron, deixar-se pron portar pel pànic.
  3. [s’affoler] esverar-se pron, atabalar-se pron. Il n’y avait pas de quoi paniquer, no hi havia cap motiu per a esverar-se.



© Carles Castellanos i Llorenç, Rafael Castellanos i Llorenç