plaindre

Pronúncia: plɛ̃dʀ
    verb transitiu
  1. plànyer, compadir. Je ne la plains pas, no la planyo. Il aime à être plaint, li agrada que el planyin.
  2. [déplorer] lamentar(-se), deplorar, queixar-se pron. Il plaignait le sort de ses camarades, lamentava la sort dels seus companys.
  3. infreqüent [dépenser avec parcimonie] escatimar, plànyer. Il n’a pas plaint le sel, no ha escatimat la sal.
  4. être à plaindre ésser de plànyer (o digne de compassió, o haver de plànyer). Elle n’est vraiment pas à plaindre, no se l’ha pas de plànyer.
  5. ne pas plaindre sa peine no escatimar-hi (o no plànyer-hi) esforços.
    6. verb pronominal
  6. [regretter] plànyer-se, queixar-se, lamentar-se, doldre’s. Il se plaint de maux de tête, es queixa de mals de cap.
  7. [protester de qqch] queixar-se. Il n’a pas à se plaindre, no té motiu per a (raó de) queixar-se.
  8. dret plainte porter plainte.
  9. je ne m’en plains pas no em sap pas greu.
    • no en tinc queixa [d’algú].

© Carles Castellanos i Llorenç, Rafael Castellanos i Llorenç