■ bé1

Homòfon: be f, ve
Etimologia: del ll. bĕnĕ, íd., (v. ben) 1a font: orígens de la llengua, Hom.
    [ben davant adjectius, adverbis i formes verbals]
  1. adverbi Segons que hom podria desitjar; satisfactòriament, avantatjosament, feliçment. Trobar-se bé. Estar bé en un lloc. Haver dormit bé. Tractar bé els clients. Una feina ben acabada.
  2. adverbi
    1. De bona manera, rectament, especialment d’una manera conforme al deure. Una peça ben cosida. S’ha portat molt bé.
    2. D’acord. Vindràs demà? Bé, però cap al tard.
    3. anar bé Anar pel bon camí. Anem bé per anar al riu?
    4. estar bé (algú) Estar en bona posició econòmica.
    5. estar bé (algú) Gaudir de bona salut.
    6. menjar bé Mastegar, empassar-se, etc., l’aliment amb apetit.
    7. menjar bé Comportar-se educadament a taula.
    8. menjar bé Prendre aliments de bona qualitat.
    9. morir bé Morir religiosament, conformat.
    10. venir bé (alguna cosa) Ésser oportuna, convenient, ajustar-se a una mesura, a una forma determinada.
    11. viure bé Viure honestament.
    12. viure bé Viure alleradament.
  3. adverbi En alt grau, en un grau considerable (ponderant). Ho han dit ben clar. És ben llarga, aquesta carretera.
  4. adverbi
    1. Del tot. L’han ben embolicat. S’ho van ben creure.
    2. ben bé Del tot, sense faltar-hi res, pel cap baix, sense por d’exagerar. No són ben bé iguals. Era ben bé l’estampa del diable. D’allò fa ben bé dos mesos. Hi caben ben bé tres autos.
  5. interjecció
    1. Exclamació per a aprovar. Què us sembla, això? Bé! Molt bé!
    2. bé, bé! Exclamació per a marcar un dubte. Dieu que no vindrà? Bé, bé, ja ho veurem!
    3. bé vaja! conjunció Exclamació per a marcar disgust, desil·lusió o protesta.
  6. masculí ensenyament Nota d’examen o d’avaluació inferior al notable i superior al suficient o l’aprovat.


    7. Vegeu també:
    bé2
    bé3