■ marrà1 | marrana

Homòfon: marrar
Etimologia: d’una arrel marr- preromana, potser ibèrica o d’alguna llengua preindoeuropea 1a font: s. XI
  1. masculí zoologia Mascle de l’ovella.
  2. adjectiu i masculí i femení per analogia Dit de l’infant molt tossut, que fa marraneries.


    3. Vegeu també:
    marrà2