■ avenir2

Etimologia: del ll. advenīre ‘arribar’ 1a font: s. XIII
    verb
  1. intransitiu antigament Succeir, esdevenir-se.
    1. pronominal Deixar de discrepar, d’ésser en discòrdia. Tots volien tenir raó i no podien avenir-se.
    2. pronominal [amb el·lipsi del pronom] Ningú no els va poder fer avenir.
    3. transitiu No van poder avenir els litigants.
  3. pronominal Acordar-se, entendre’s bé, coincidir en els gusts, les opinions, la manera de fer, etc. Els dos germans grans s’avenen molt.
  4. pronominal Conformar-se a fer una cosa. S’avingué a venir cada dia.
  5. transitiu antigament Encertar, fer bé una cosa.
  6. no saber avenir-se (d’una cosa) Estranyar-se’n granment.


    7. Vegeu també:
    avenir1