■ brisa2

Etimologia: del ll. hispànic brisa, íd., d’origen incert, potser celtibèric, probablement del celtollatí brisare ‘trencar, xafar’ 1a font: c. 1460
femení enologia Residu sòlid que resta del raïm després de trepitjat o premsat, constituït per la rapa, la pellofa, la polpa i el pinyol.


Vegeu també:
brisa1