■ convenir

Etimologia: del ll. convenīre ‘aplegar-se, coincidir, adaptar-se’ 1a font: 1381
    verb
  1. intransitiu
    1. Anar bé, ésser útil, a propòsit. Això no convé a un home de la seva posició. No li convé sortir de nits. Convé que li escriguis.
    2. si molt convé locució adverbial Expressió emprada en anunciar la possibilitat d’un fet que contraria allò que hom espera, que hom prepara, etc.
  2. intransitiu antigament Concórrer. Convenir en judici.
    1. intransitiu Estar d’acord, ésser d’un mateix parer, amb un altre. Tots convenim en el mèrit d’aquesta obra. No convinc pas amb ell en aquesta qüestió.
    2. transitiu Concloure un acord amb algú sobre un punt determinat. Què heu convingut? Hem convingut d’anar-hi tots dos.