■ desdir

Etimologia: de dir1 1a font: s. XV, Ausiàs
    verb [imper sing 2 desdigues o desdiu]
  1. intransitiu
    1. No ésser adient, no avenir-se, no ésser propi. Aquests presents desdiuen d’un home ric com ell.
    2. No captenir-se algú, en alguna ocasió, com era d’esperar del seu origen, del seu valor, etc. La situació és difícil, però no desdirem.
  2. pronominal No mantenir algú el que ha dit, el que ha promès, allò a què s’ha compromès.
  3. a desdir locució adverbial En una gran abundància, en una quantitat extraordinària.