■ discant

Etimologia: del b. ll. discantus, íd.
    masculí música
  1. Forma de polifonia apareguda a la fi del segle XI, normalment a dues veus, que es basava en l’ús rigorós del moviment contrari de les melodies.
    1. Part superior d’una polifonia, o sigui, la veu cantada en oposició a la veu principal, que generalment es trobava al baix.
    2. per extensió Part superior, vocal o instrumental, d’un conjunt musical.